Presentació

El llatí és històricament la llengua d’Europa: primer va ser la llengua de Roma i de la civilització romana, després, durant tota l’Edat Mitjana, l’expressió de la comunitat espiritual que, vinculada per la llengua, era l’heretatge de Grècia i de Roma; més tard, ja en el Renaixement, va ser l’instrument vehicular de l’Humanisme i, durant segles encara, la llengua de la filosofia i de la ciència. El llatí és viu en les llengües romàniques –des de Romania a l’Amèrica hispana i des del Rin fins a Sicília– i perviu també en una part important del lèxic de les llengües anglogermàniques i del basc; la influència del llatí s’observa fins i tot en les llengües del nord d’Àfrica. Per això, l’estudi del llatí, des del punt de vista lingüístic, literari i cultural, és clau per endinsar-se en el coneixement d’aquest vastíssim àmbit espacial i temporal que s’identifica amb la cultura d’Occident.

L’accés a una llengua és sempre una pràctica difícil, i encara més en el cas de llengües mancades d’una comunitat de parlants i que, com el llatí, coneixem només en la vessant literària. Per a superar aquesta dificultat específica cal un esforç notable per part de qui vol endinsar-s’hi, i també una preparació de la qual, malauradament, els estudiants que avui accedeixen a la titulació en Filologia Clàssica estan mancats. Aquest fet, imputable en part a la situació a què paulatinament s’han vist reduïdes les llengües clàssiques en el Batxillerat, però també al descens de nivells de tot allò que tradicionalment s’ha anomenat ‘coneixements acadèmics’, és causa d’un percentatge elevat de fracàs i també que la duració dels estudis de llicenciatura es perllongui més d’allò que seria necessari. Això ens ha empès a preparar una sèrie de materials que coadjuvin en el procés d’aprenentatge de la llengua llatina, des d’un primer nivell fins a la formació pròpiament universitària en aquesta disciplina.


L’aprenentge del llatí
Relacions amb l’ensenyament secundari